dibuixar paraules no és fàcil

 Le ciel était seulement un peu plus foncé et plus haut.
René Daumal

Arreu, pertot, grutes invisibles s'enfilen
per dins dels ventres de la roca.
En llocs més concrets, els animals
segueixen els senders vorejats dels grans arbres
que s'agafen les espatlles i es sacsejen
i, al món de sota els peus, cada buit té un equivalent en la matèria.
Però això, a l'inrevés, no passa;
llavors, és la vida i són els actes: anem fent el nostre buit
per encaixar-hi bé un dia. 
Conec un home; un home que s'intuïa en totes les coses.
Era un home que encara necessitava dades, empirismes, certificats de fe,
i li calia veure per creure que veia.
I un dia, l'home va veure els mentiders banyant-se junts.
Quan li van dir "hola" es va quedar cec de naixement, perquè,
en aquell moment de la fosca, vegé la llum i, de lluny, vingué al món.
El cel era una mica més obscur i es trobava més amunt.
Sota la inacabable bóveda nocturna, tancà els ulls de dins
-que són com els llums oberts de les habitacions de les cases
quan fa sol a fora- i veié el silenci:
La contravolta de cel es girava com un pop
per callar a la definitiva. 
I els profetes on eren? -pensà en ells. I els científics, 
per què no mesuraven déus improvables i els feien existir?
Trobà una veritat, que només es veu entre entre nosaltres i l'espasa,
i no diu res, ni fa soroll. En té prou amb ser-hi.
I davant seu, un, no hauria de dir res, perquè les paraules són com les clofolles 
de cacau que es deixen caure sobre la taula, 
fora del plat, havent acabat de menjar.
En silenci, arreu, pertot, grutes invisibles s'enfilen
per dins dels ventres de la roca. Conec un home
que fa el seu buit cada dia per encaixar-hi.
 
Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons