la nit de sant josep a barcelona aquell any de la lluna bova

Fes per mantenir la ment pura, perquè l'home es converteix en allò que pensa.
Mailtri Upanishad

Al matí he apujat la persiana i he trobat la primavera 
amorrada a la finestra de cristall i 
pel túnel mínim d'un forat que hi ha en el marc 
ha xiulat l'airet que ve de lluny i he recordat 
la llum definitiva i groga i he sabut 
que aviat hi haurà ocells petits i nous 
com els estranys estels de color lila que cauen al desert i uns anys 
després neixen arbres que només duren un dia sí però 
la seva ombra la troba un caminant i li salva la vida.

Al migdia he travessat l'estació de l'any i he tret el cap a la ciutat i
he alçat la vista i mirava lluny i 
sense núvols el cel no es replegava com abans no el cel era 
el cel de quan jo era petit un cel blau que ofenia els ulls on 
m'empeçaven a créixer el primers ocells i he pensat on eren si 
eren vius si algú els tenia una noia si el cel els engolia cap endins o els donava
un blau més suau per fer-los respirar i els amollava.

A la nit he vist la lluna i m'ha semblat un gran cigró i m'han eixit les ales
i he partit a picotejar-la.




1 comentaris:

maria* ha dit...

Confiar que el camí és d'aire i de llum blava i groga és caminar.
Contemplar l'espai, els colors canviant, les ombres bategant és caminar.
Escoltar el cos, el dolor, les emocions centrifugant és caminar.

Caminar és un dia de primavera que té hivern, té estiu i té reravera.
Caminar és un ull que té ales i una lluna i molts estels liles per néixer.
Caminar és respirar, amollar, no pensar i esdevenir puresa,

aire, blau, rosa, groc, blanc.

Que bonic això que has escrit.

 
Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons