en resum

No hem compartit suficients silencis.
Manel-Claudi Santos

aprendré a morir
al final
de tant de viure

la llum que passeges
porta-me-la aquell dia

emoció costumista

S'admiren mútuament
com cans de raça
que saben quan és hora
de pegar urpades
seques i teatrals.
                                  Miquel Bauçà

odio la burgesia tradicional
els matins de diumenge
parlant castellà
a la plaça de l’església

embruten l’aire amb paraules cendra
i l’alè els put a rebost escofit
sota els pantalons de pinça
l’agra suor de mesos de criança

regalima uns centímetres des dels calçotets
als calcetins que arriben fins la seginera
per entre febles pèls de ca blanquinós

es queixen de com de cruel és la vida
respecte ses grans banalitats i fumen
el càncer imparable de la seva agror distintiva

vés, i què?

Jo sóc l'home que va i ve entre el bar i la cabina telefònica.
Italo Calvino

quan ja res no pugui escriure
quan la poètica perdi interès
quan els mots em desafiïn
i ja no em facin contrapès

quan la màgia faci riure
quan no me'n recordi de res
quan a l’infern em parin taula
i estimar no valgui res

quan l'hivern de les idees
substitueixi els sentiments

serà l'hora d'amollar-ho
de cometre el gran excés
de deixar de ser poeta
de l'exili

               i de res més
 
Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons