aquests esquinçalls, socarrimats per les cendres
vives d’aquells parracs, foren els meus poemes
vives d’aquells parracs, foren els meus poemes
Carles Hac Mor
faré ser la corda fluixa del desassossec
com una lluna de pana trepitjable
massa calenta a l'estiu i per això orbita
el doble de lluny si la mires des d'aquí
les ribes del pantà perdut i teu
faré ser l'empremta forània per tenir excusa
i enterrar les línies rectes d'aparellador
amb significat canviant des del gra de sorra
del rellotge o estructura crua de matèria volguda
posada a l'abast dels braços de vent del desig
faré ser l'inexistible encara perquè
tinc el poder la ràbia la necessitat
i les coses somiades entre braços d'herba
m'han permés a vegades d'arrelar en les roques
malgrat que no hi ha genètica soluble en elles
faré ser a l'hora dels rellotges precisos
l'alenada de foc sobre els cabells de gel
hi haurà rius que ompliran de crostes els barrancs
és farà una hemorràgia de candaus mai vista
un any qualsevol dels que acaben en set
aleshores s'entendran els girs i les equacions
la incògnita apareixerà de darrere la cortina
vestida de noces amb un ram florit de cartes i daus
amb olor de suor en el moment de l'èxtasi
amb les ungles rosa de l'emperador
i escriurà amb una ploma viva i bategant:
el llamp de les coses somiades!
1 comentaris:
arrelar en les roques
com un llamp.
va ser aquest el poema de dissabte?
m*
Publica un comentari a l'entrada