premsa a 28.8.17

el full en blanc
declaració de guerra
lluita al fang de les trinxeres
passar fred a infermeria
l’adversari esquiu s’amaga
on es planta la bandera?
quan jugàvem a fer mal
no hi havia tanta terra
sorra nosa pols brogit
de botes negres enfangades
però era el joc qui
i el full blanc encara espera
moviments a rereguarda
la memòria cau a l’emboscada
i ja no va el primer motor
l’auxiliar tira del carro
s’ho inventa fa unes fintes
amaga la intenció
dribla els jutges de línia

i guanya la posició

la nit el blanc la guerra 

les notes esparses regalimen

sal del terror i corredisses

en fugida

curs de mides a 3.11.16

La trentena a la meitat,

i sobreviure, encara.

Dividit al doble tall 

de la fulla de destral,

veu la plana des d'un cim:

mira enrera, i veu els crims;

mira avall, i veu camins;

mira amunt i, sobre els núvols,

res de nou el fa volar.

Era aquesta l'aventura?

-se demana i, mentre, plou-.

Contestar se torna anècdota,

lo salvatge s'asserena,

sent l'arena del rellotge

i, a contrallum, els cavalls

de coneguts fan brillar

al galop les seves crins.

Oh, fretura dels bells dies!

Com es torna de nou fresc

el peix pudent de tants dies?

en resum a 19.4.16

No hem compartit suficients silencis.
Manel-Claudi Santos

aprendré a morir
al final
de tant de viure

la llum que passeges
porta-me-la aquell dia

emoció costumista a 10.4.16

S'admiren mútuament

com cans de raça
que saben quan és hora
de pegar urpades
seques i teatrals.
                                  Miquel Bauçà

odio la burgesia tradicional

els matins de diumenge

parlant castellà

a la plaça de l’església

embruten l’aire amb paraules cendra

i l’alè els put a rebost escofit

sota els pantalons de pinça

l’agra suor de mesos de criança

regalima uns centímetres des dels calçotets

als calcetins que arriben fins la seginera

per entre febles pèls de ca blanquinós

es queixen de com de cruel és la vida

respecte ses grans banalitats i fumen

el càncer imparable de la seva agror distintiva

vés, i què? a 4.4.16

Jo sóc l'home que va i ve entre el bar i la cabina telefònica.

Italo Calvino

quan ja res no pugui escriure

quan la poètica perdi interès

quan els mots em desafiïn

i ja no em facin contrapès

quan la màgia faci riure

quan no me'n recordi de res

quan a l’infern em parin taula

i estimar no valgui res

quan l'hivern de les idees

substitueixi els sentiments

serà l'hora d'amollar-ho

de cometre el gran excés

de deixar de ser poeta

de l'exili

               i de res més

aucuna patata a 21.2.16

Iată-l mergănd prin lucruri,

Cumpănindu-şi lumea

Marin Sorescu

a l'interior de la cova

que és el lloc de les foscors

on tremolen les idees

les passions fan cara d'os

al més fondo de la inèrcia

al rebost sense colors

al principal primera

al naixement dels sorolls

allà on dorms quan malsomies

al lloc on recordes les pors

allí

d'allò

quan fóreu

allò que fóssiu

el foc en farà runes

les runes s'esdevindran pols

la pols material artístic

i totes les arts emocions

les emocions tornaran plors

els plors crits de nadons

i els nadons acabaran

també convertits en records

allà dins de la cova

tot és ira i tot amor

tot comença

i tot se mor

Anís a 30.11.15

Ahir vaig ser mig feliç

per uns moments:

llast de sentiments,

el cor just un matís...

No puc dir res més;

tot es resol a dins.