coragredolç a 7.6.11

Perquè certs dies simplement no sóc capaç o no puc o no en sé,
i certs moments no em són capaces o no poden o no en saben,
i entre tots fem camins de laberint i ponts que duen a fossars
i és territori minat per on camina el senderi.

O tot és fum i boira i núvols i els camins són aplanats,
el laberint està resolt, els fossars fulls of gira-sols
i em ve gana de cridar, d'explotar els camaleons que m'atrapen les textures:
arrecerar de totes formes el desig sota una ala i mirar-lo des de dalt?

(Fela Kuti saxejava les roses verges de la city des del meu cap,
els llamps penjaven del cel sense desaparèixer:
eren les venes per on bategava el somni nocturn.)

(La música d'un transitor s'escola per una canal de desaigüe i tanco dos ulls).

(En el primer revolt d'una cançó tradicional africana una negra
nit m'ha donat la mà i m'ha llegit les línies:
ha dictat profecia sota la pluja brillant). 

-La nota deia que-
menjaré gripaus. A dintre meu, s'esdevindran prínceps
perquè una part desconeguda meva els sabrà besar com.
Es faran grans a poc a poc, recuperaran la forma i,
mentrestant, jo aniré perdent la carcarcassa d'ara.
Un dia, un dels prínceps farà desaparèixer l'última resta
del que em coneixeu. I ja no seré aquell jo. Ni cap altre.
El món seguirà girant.
I em quedaré amb les ganes d'haver escrit un bon poema.
I de tot.