l'escena del sofre a 22.2.12

A la dona, s'hi va net. Com batejat.
I se'n torna brut. Com de la mili.
Blai Bonet

M'agradava a l'hora de les fosques simultànies

desplegar ràfagues de llum: obria al màxim els braços,

i pels passadissos de les cases que he estimat

s'escampaven lentament petites figures humanes

de la mida d'un peixet, brillants, acompassades.

Sabien trobar els racons obscurs de la vergonya

i els amagatalls precisos de les innobleses, i s'hi quedaven

il·luminant-los, mostrant-ne l'estructura oculta.

Aleshores, jo aprofitava i repassava l'inventari,

i aprofitava i netejava les parets,

i aprofitava i obria les finestres i deixava entrar les fulles

que queien dels arbres d'altres racons o jardins que ja

havia apuntat i repassat en d'altres inventaris,

i aprofitava i passava el palmell obert de la mà

pels cristalls esmolats que creixien en alguns mobles

i deixava brollar de la carn oberta una sang calmada i brillant i que toqués terra

i el taqués, i tot seguit trepitjava amb els dos peus les taques que quedaven

tot saltant-hi a dintre, i més tard aprofitava per estripar els inventaris antics

i, mentre, les petites figures humanes escampades, agafades de les mans,

es tornaven més incandescents i radioactives i desacompassades,

i amb un gran esforç final esborraven les imatges dels fracassos,

feien públics els amagatalls, traçaven unes línies noves als plànols de les cases dels amors

i desapareixien.

I emmig d'un silenci fresc i net, jo tancava els braços, renovat.

I al retrat de Dorian Gray hi feien niu rates.