cliqui aquí

enfrontar-se al poema
és el símil
d'enfrontar-se al sistema
pel poeta
que és el símil
de tot home qui profeta

la idea naix del no-res
el no-res rebenta la idea
el procés és senzill però complex
lo senzill és cedir a la marea
o untar amb brea i no escapi el progrés

empalmar el vers com un xut de volea!

el tret d'un fusell a l'oïda de dins
mou les fitxes d'escacs del taulell
i pren vol alterat l'estornell
abandona l'ombra i vola i s'escapa

com si un hort s'alcés de la tomba
i a tromba d'aigua florís lo tenell
així se'm forma la forma i esclata
llisca lluent com un peix sens escata

...un pensament! ...un pensament!

el dia que va morir ray manzarek, animetes enceses

Oh, great creator of being, grant us one more hour to perform our art and perfect our lives 
Jim Morrison

deixeu-me caure de ple en tot allò que ja sabeu
perquè la tele o dir-vos pedra així com si res
fos necessari per sobreviure-us rere les tàpies

deixeu-me llençar de dins els pesos les fustes
els rovells als metalls dels frecs exposats a la sal
i la sal exposada a la pluja de pols sota els arbres caducs

deixeu-me avançar per entre desitjos en forma de branca
deixeu-me enterrar el que no sóc com un gos faria amb un os
deixeu-me anar enrere i ser l'últim i no arribar si no ho vull
encara que les veles noves i els vaixells lluents i les illes promeses

sou vosaltres qui dictareu els passos i la banda sonora
sou vosaltres els caritatius que m'agafaran la mà al moment darrer de l'art
si és que arriba i el fareu real si arriba l'art en calma i ve la llum 
de les passes que es vessen i cauen ran de les portes de possibles castells infranquejables

altruisme animal


per tu hiena em vaig fer matar
per les lleones
em vaig deixar acaçar fent el joc salvatge
del desig de mort
em vaig exposar a l'esplanada
i no vaig córrer caminava
perquè m'abastessin més fàcil
em van obrir la caixa a urpades
i van fotre el morro a dins i burxaven
i lo primer que m'arrencaren
amb la boca roja preciosa de sang
va ser el cor i se'l cruspiren hiena ple de vida

i treballaven per a tu al capdavall i no ho sabien.



giroscòpia de la ira


Durant anys he estat segur que quan el ratolí torna a casa coixejant des de la sínia del parc d'atraccions incendiada, ja ha rumiat un nou i implacable pla per matar el gat. 
J.D. Salinger


Fes-li saber que la ira
és de colors i que explota
a glopades vermelloses 
i embrutides que fa cops
a les temples colossals 
i salnitre rere els llavis
que s'engega i no s'atura
fa parets de calç roent
i somriu amb puteria
fa xiular l'aigua del cap
fa vessar els volcans del pit

i s'escup sencera i viva:

com d'un part sorgeix la ira.

I fes-li saber la forma exacta
de la teva ira els carrers 
que la travessen els folls que hi viuen
l'estreta sortida d'emergència
el punt i la palanca i la mina
de carbó i el plànol i l'estigma.

Que és diferent la teva ira
més vermella més directa
més veloç i contundent
té més lletres que altres ires
i més vents i més llampecs.

És la ira de debò 
i l'hi has de fer saber.

I amb l'amor fes-li el mateix.

I amb les mateixes paraules.

l'escena del sofre



A la dona, s'hi va net. Com batejat.
I se'n torna brut. Com de la mili.
Blai Bonet


M'agradava a l'hora de les fosques simultànies
desplegar ràfagues de llum: obria al màxim els braços,
i pels passadissos de les cases que he estimat
s'escampaven lentament petites figures humanes
de la mida d'un peixet, brillants, acompassades.
Sabien trobar els racons obscurs de la vergonya
i els amagatalls precisos de les innobleses, i s'hi quedaven
il·luminant-los, mostrant-ne l'estructura oculta.
Aleshores, jo aprofitava i repassava l'inventari,
i aprofitava i netejava les parets,
i aprofitava i obria les finestres i deixava entrar les fulles
que queien dels arbres d'altres racons o jardins que ja
havia apuntat i repassat en d'altres inventaris,
i aprofitava i passava el palmell obert de la mà
pels cristalls esmolats que creixien en alguns mobles
i deixava brollar de la carn oberta una sang calmada i brillant i que toqués terra
i el taqués, i tot seguit trepitjava amb els dos peus les taques que quedaven
tot saltant-hi a dintre, i més tard aprofitava per estripar els inventaris antics
i, mentre, les petites figures humanes escampades, agafades de les mans,
es tornaven més incandescents i radioactives i desacompassades,
i amb un gran esforç final esborraven les imatges dels fracassos,
feien públics els amagatalls, traçaven unes línies noves als plànols de les cases dels amors
i desapareixien.
I emmig d'un silenci fresc i net, jo tancava els braços, renovat.
I al retrat de Dorian Gray hi feien niu rates.

butlleta premiada a l'interior d'un maki-sushi i ingerida


No era normal que jo, un criminal
sentimental, un matatot allò del cor,
fos de sobte indultat per la maça del destí
i expulsat a la dolcesa com si un premi meresqués,
jo, l'entès en destruir les raons belles de l'amar
de la gent que a mi m'amava i m'embellia
amb tanta entrega i foc i llum!

I d'aquí, la desorientació, la incertesa,
els rodaments de cap a cap d'una fotesa
explicable, només, des del punt de vista de l'innoble
i del farsant, de l'actor sempre esperant per fer-se l'orni
en qüestions emocionals, el despistat, el rodacors,
el sense sostre a qui l'amor sempre molesta.

Però duc un déu a dins i em fa travesses premiades.

I jugant fort als mals entesos, veig apropar-se 
el barram espumós dels cans corrent per sota de les venes 
perseguint la llebre atemorida de la pau. 


I no m'arronso, i tot ho aposto!

Casualitat vermella de les x, gràcies per tot allò que és possible. 

En una àrea de descans del viatge, dormo saltant entre els tendrums
dels teus somnis terribles.

No fluctua la cotització de les llagues alienes.

la passa llarga

I, perdent peu, vaig caure al fons de mi mateix.
Blaise Cendrars

La nit primera del somni tendre,
l'infant que era somià les màgies i,
en veure'n tantes de diferentes,
tantes potingues, tants flascons,
se m'inflaren els collons
i, empès per l'emergència,
vaig entrar a l'adolescència

I no era fàcil, que el pinyol
de la xicalla el portava atravessat
a l'entranya i falcat al ganyot,
i ja no em deixava dormir!

Tan las em trobava
(i en un estat desconegut)
que, amb l'ull tirat al tub 
calidoscòpic que tenia més a prop,
vaig forçar-me a imaginar, però 
a fe dels deu que, a la retina,
s'agafaven de la mà com la lletra de l'escola,
se m'escolà l'epoca de plorar
i la d'aprendre a caminar
d'una sola tacada.

Una boira fineta em va fer de cordill:
vaig pensar que si algun dia
se m'acudia de tornar
després de creuar els espills,
només calia que recuperés el fil
i es desfaria la marrada...

Però aquí la vaig errar: 
la madeixa era trucada
i vaig haver-me de quedar.

 
Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons