La resposta és SÍ i m'hi abocat massa
a l'abisme del SÍ. Tant que encara no fondejo.
Però és vitaja densament a través del SÍ.
Com creuant un estiu de somnolència espessa
sense voluntat ni d'alçar un dit per endur-se'l a la boca.
Viatjant a través del SÍ, un, coneix el NO.
I el NO és un mirall vist amb ulls d'un altre.
I el NO és l'altre nostre jo que dóna vida.
He fet nàixer moltes vides en el SÍ. El SÍ és la gran mare
de totes. És facil crèixer en el SÍ.
Però l'única llavor que pot viure és la que germina en el NO.
El SÍ és el foc robat on es forja la gran pedra.
El NO és un abisme?
sóc l'única fulla que no ha caigut d'un arbre
sóc l'únic arbre que no han arrencat de l'hort
sóc la veïna amb finestra des d'on es veu l'arbre
sóc la cortina que s'obre al dematí per mirar si la fulla cau
sóc la llum reflexada a les ulleres del nen que sent obrir-se la cortina i es gira
sóc l'ocell negre i menut que veu el triangle des de dalt i fa un piu pel nen un per la llum i un per la fulla que cau
sóc un vent que passava
sóc més amunt i llunyà l'accident aeri de l'avió que algú no agafa perquè una baralla amb una dona el fa fer tard a l'aeroport
sóc el perill i la por i el desig quan s'ajunten i tremoles
sóc a la mateixa hora el fil groc que cus les intencions
sóc el lloc on tot succeeix
sóc el botó lluent que sobresurt de l'uniforme colgat a la platja
sóc el nen que arrenca el botó i el posa al capdamunt d'un far de sorra i somriu
sóc la primera imatge clara del somni en despertar
sóc la mà deixada anar d'una mà i la mà que encaixa amb la natura de les mans
sóc l'altra mà esperant darrere l'esquena
sóc la flor que subjecta la mà
i les abelles de l'estiu
i tu, què seràs, ara?
Fes per mantenir la ment pura, perquè l'home es converteix en allò que pensa.
Mailtri Upanishad
Al matí he apujat la persiana i he trobat la primavera
amorrada a la finestra de cristall i
pel túnel mínim d'un forat que hi ha en el marc
ha xiulat l'airet que ve de lluny i he recordat
la llum definitiva i groga i he sabut
que aviat hi haurà ocells petits i nous
com els estranys estels de color lila que cauen al desert i uns anys
després neixen arbres que només duren un dia sí però
la seva ombra la troba un caminant i li salva la vida.
Al migdia he travessat l'estació de l'any i he tret el cap a la ciutat i
he alçat la vista i mirava lluny i
sense núvols el cel no es replegava com abans no el cel era
el cel de quan jo era petit un cel blau que ofenia els ulls on
m'empeçaven a créixer el primers ocells i he pensat on eren si
eren vius si algú els tenia una noia si el cel els engolia cap endins o els donava
un blau més suau per fer-los respirar i els amollava.
A la nit he vist la lluna i m'ha semblat un gran cigró i m'han eixit les ales
i he partit a picotejar-la.
Le ciel était seulement un peu plus foncé et plus haut.
René Daumal
Arreu, pertot, grutes invisibles s'enfilen
per dins dels ventres de la roca.
En llocs més concrets, els animals
segueixen els senders vorejats dels grans arbres
que s'agafen les espatlles i es sacsejen
i, al món de sota els peus, cada buit té un equivalent en la matèria.
Però això, a l'inrevés, no passa;
llavors, és la vida i són els actes: anem fent el nostre buit
per encaixar-hi bé un dia.
Conec un home; un home que s'intuïa en totes les coses.
Era un home que encara necessitava dades, empirismes, certificats de fe,
i li calia veure per creure que veia.
I un dia, l'home va veure els mentiders banyant-se junts.
Quan li van dir "hola" es va quedar cec de naixement, perquè,
en aquell moment de la fosca, vegé la llum i, de lluny, vingué al món.
El cel era una mica més obscur i es trobava més amunt.
Sota la inacabable bóveda nocturna, tancà els ulls de dins
-que són com els llums oberts de les habitacions de les cases
quan fa sol a fora- i veié el silenci:
La contravolta de cel es girava com un pop
per callar a la definitiva.
I els profetes on eren? -pensà en ells. I els científics,
per què no mesuraven déus improvables i els feien existir?
Trobà una veritat, que només es veu entre entre nosaltres i l'espasa,
i no diu res, ni fa soroll. En té prou amb ser-hi.
I davant seu, un, no hauria de dir res, perquè les paraules són com les clofolles
de cacau que es deixen caure sobre la taula,
fora del plat, havent acabat de menjar.
En silenci, arreu, pertot, grutes invisibles s'enfilen
per dins dels ventres de la roca. Conec un home
que fa el seu buit cada dia per encaixar-hi.
Són, per a mi, els mateixos dies:
No és necessari fer totes les divisions de temps,
sinó per calcular-ne unes altres de futuribles. Però
tu podries afirmar que són útils
aquests desmembraments sols per constar en acta?
Un, pot dir: 3 del 10, i cercar el registre que li cal,
però, per a què? L'àmbit és restringit als estrangers.
Tu, per exemple, qui no ets encara,
però que a partir del 23 de l'11
vas ser a través de molts universos, tens permés entrar,
retocar, inventar nous subratllats, manipular dates inútils i escriure'm
o esborrar-me... Podries fer-ho
si tornessis amb les teves ales blanques a través dels temps,
com desitges.
Tornar a SER, recordes?
Et vaig trobar en una àrea de descans del viatge,
però ja et coneixia.
Venia de molt lluny en totes direccions i tu, quan eres,
duies el mateix vestit que identifica la nostra estirp.
Ara t'espero arribar sota qualsevol forma
perquè tot el que registri
acaba en tu i torna a nàixer.
Encara ets el vent de fulla d'afeitar
que fa talls nets a la natura
durant els viatges a través del Tot,
i jo, la unitat resultant de cada una de les divisions:
Petites veritats afillades, registres inútils.
Memòria de memòries d'un sol moment que
dura tots els temps.
una explicació podria ser que en esclatar l'univers al començament
entre la llum i la ferralla que després serien totes les coses
un trosset tallant d'alguna cosa que no lliga amb la matèria
es va colar entre una probabilitat de nosaltres i aquests dies que vivim
una alenada de foc vingut d'un lloc fosc i sense so semblant a la forma
de la vibració emocional que no va triar la nostra afinitat per existir
degué trencar una fila índia de cosetes de plàstic que volien ser el teu amor
quan em coneixeries uns milions d'anys després
(una pedreta-al-costat-de la-vida-en-general
que passava per allí seguint l'airet com sempre
s'assemblava molt a mi i ja et volia
i tu nasqueres d'aquest desig i vas ser moltes indefinicions
fins que en unes altres hores vesprals em vas conèixer com en els vertígens del principi)
abans d'això no va passar res, si tu volguessis.
Aquesta obra està subjecta a una llicència de
Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons
