La diferència entre Orfeu i jo

Jo no vaig baixar mai a l'infern
per treure-la d'allí, no:
jo vaig travessar-la ella
per treure'n l'infern.

I vaig sortir-ne viu.

L'abisme, arrapat, 
encara em regalima
com una ferida de guerra.

Us ho estic explicant.






què és la pena

és el forat al gra d'arròs
per on circula el so d'un fantasma de llençol
és Chris Isaak menjant puntes de coixí
és la gota freda que no saps d'on cau i et llepa l'esquena
és el desert un dia d'hivern cobert de neu blava
és no saber ballar la música que posen
és com quan marxes sense avisar i els amics et busquen
és un idioma desconegut en un país desconegut amb el que saps que et salvaries
és mitja volta i torna a creuar el bosc
és cap d'any entre tenebres
és un niu de caderneres esclafat per un nen que no sap de què va això de la bellesa
és pensar per què vas fer construir el laberint si no hi vol entrar ningú
és no tenir diners per tirar el laberint a terra
és demanar aigua des del llit en un deliri de la febre
és sortir de nou al caire del barranc després de pensar que si no volaves et salvaries i salvar-te
és tirar enrere en una cruïlla
és menjar de règim perquè sí
és fer un poema que es tituli què és la pena

història trista d'una palanca

buscava una palanca
quan em vaig regirar les butxaques
una palanca per moure el món
el meu món
la buscava a les butxaques
a la motxilla
l'hauria d'haver buscat en una fàbrica de palanques
la que tenia vella es va partir al primer intent
una que em van deixar era guerxa i no servia:
o hi feia molta força o hi renunciava
però jo volia moure el món!
la tercera era exactament la que volia
i la vaig emprar molt
i vaig moure una mica el meu planeta
que va acabar caient
en un camí 
per on passava un altre planeta
que no havia necessitat mai una palanca
de la nosa es van semar tos dos
quan surt el sol per cadascun dels horitzons 
encara penso en la palanca:
"si almenys hagués tingut un punt de suport!"



bleix

deixar una pedra en una riba
que creixi el torrent
que creixi el torrent molt
que creixi tant que la gent s'ennuegui
que ningú no respiri metre duri la torrentada
que ningú no es mogui mentre duri la torrentada
que tothom tingui por durant la torrentada
que tothom tingui molta por durant la torrentada
que la torrentada s'acabi
que la gent respiri quan la torrentada s'acabi
que ningú no estigui quiet quan la torrentada s'acabi
que ningú no tingui por quan la torrentada s'acabi
que ningú no tingui gens de por quan la torrentada s'acabi
que la pedra no s'hagi mogut de la riba


premsa

el full en blanc
declaració de guerra
lluita al fang de les trinxeres
passar fred a infermeria
l’adversari esquiu s’amaga
on es planta la bandera?
quan jugàvem a fer mal
no hi havia tanta terra
sorra nosa pols brogit
de botes negres enfangades
però era el joc qui
i el full blanc encara espera
moviments a rereguarda
la memòria cau a l’emboscada
i ja no va el primer motor
l’auxiliar tira del carro
s’ho inventa fa unes fintes
amaga la intenció
dribla els jutges de línia
i guanya la posició
la nit el blanc la guerra 
les notes esparses regalimen
sal del terror i corredisses
en fugida

curs de mides

La trentena a la meitat,
i sobreviure, encara.
Dividit al doble tall 
de la fulla de destral,
veu la plana des d'un cim:
mira enrera, i veu els crims;
mira avall, i veu camins;
mira amunt i, sobre els núvols,
res de nou el fa volar.
Era aquesta l'aventura?
-se demana i, mentre, plou-.
Contestar se torna anècdota,
lo salvatge s'asserena,
sent l'arena del rellotge
i, a contrallum, els cavalls
de coneguts fan brillar
al galop les seves crins.
Oh, fretura dels bells dies!
Com es torna de nou fresc
el peix pudent de tants dies?



en resum

No hem compartit suficients silencis.
Manel-Claudi Santos

aprendré a morir
al final
de tant de viure

la llum que passeges
porta-me-la aquell dia
 
Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons