butlleta premiada a l'interior d'un maki-sushi i ingerida


No era normal que jo, un criminal
sentimental, un matatot allò del cor,
fos de sobte indultat per la maça del destí
i expulsat a la dolcesa com si un premi meresqués,
jo, l'entès en destruir les raons belles de l'amar
de la gent que a mi m'amava i m'embellia
amb tanta entrega i foc i llum!

I d'aquí, la desorientació, la incertesa,
els rodaments de cap a cap d'una fotesa
explicable, només, des del punt de vista de l'innoble
i del farsant, de l'actor sempre esperant per fer-se l'orni
en qüestions emocionals, el despistat, el rodacors,
el sense sostre a qui l'amor sempre molesta.

Però duc un déu a dins i em fa travesses premiades.

I jugant fort als mals entesos, veig apropar-se 
el barram espumós dels cans corrent per sota de les venes 
perseguint la llebre atemorida de la pau. 


I no m'arronso, i tot ho aposto!

Casualitat vermella de les x, gràcies per tot allò que és possible. 

En una àrea de descans del viatge, dormo saltant entre els tendrums
dels teus somnis terribles.

No fluctua la cotització de les llagues alienes.

la passa llarga

I, perdent peu, vaig caure al fons de mi mateix.
Blaise Cendrars

La nit primera del somni tendre,
l'infant que era somià les màgies i,
en veure'n tantes de diferentes,
tantes potingues, tants flascons,
se m'inflaren els collons
i, empès per l'emergència,
vaig entrar a l'adolescència

I no era fàcil, que el pinyol
de la xicalla el portava atravessat
a l'entranya i falcat al ganyot,
i ja no em deixava dormir!

Tan las em trobava
(i en un estat desconegut)
que, amb l'ull tirat al tub 
calidoscòpic que tenia més a prop,
vaig forçar-me a imaginar, però 
a fe dels deu que, a la retina,
s'agafaven de la mà com la lletra de l'escola,
se m'escolà l'epoca de plorar
i la d'aprendre a caminar
d'una sola tacada.

Una boira fineta em va fer de cordill:
vaig pensar que si algun dia
se m'acudia de tornar
després de creuar els espills,
només calia que recuperés el fil
i es desfaria la marrada...

Però aquí la vaig errar: 
la madeixa era trucada
i vaig haver-me de quedar.

un castell de naips

Dos dies després, neva.
Blaise Cendrars

Com la pedra petita posada sobre la llosa negra
en un altre continent fa deu milers d'anys,
o l'oxigen preservat en una cova marina
o la teranyina i la pols a les costelles d'un nen cadàver:
                                                                                   l'espera.
Els maniquis de les botigues, cada cop més bigarrats
i semblants als homes, urpins, deshumans
evadint-se de tot, perseguint genètiques porcines
i en un taüt, sines de plàstics incorruptes: restes de santes putes.
                                                                                                  Vine.
Per què ha mort un poeta?

Un ciclamen vibra i sua en un balcó i la suor conta històries: 

Un home silenciós i ritual vingut dels abismes metàl·lics,
amb les dents negres i brutes del terror, ha empunyat 
una serra esmussada, ha escomès extremitats de vianants.
Ha foradat retrats de família. 

Les Notícies Oficials:


La Mort penja fanals a la fosca. Fa quadres naïf! ÉS PRECIÓS!

I ha fet nèixer l'última estrella made in Ferno.

El cel és més brillant. La Mort cotitza a l'alça.

transparència del nervi de les plomes

aquests esquinçalls, socarrimats per les cendres
vives d’aquells parracs, foren els meus poemes

                                                           Carles Hac Mor 

faré ser la corda fluixa del desassossec
com una lluna de pana trepitjable
massa calenta a l'estiu i per això orbita
el doble de lluny si la mires des d'aquí
les ribes del pantà perdut i teu

faré ser l'empremta forània per tenir excusa
i enterrar les línies rectes d'aparellador 
amb significat canviant des del gra de sorra 
del rellotge o estructura crua de matèria volguda
posada a l'abast dels braços de vent del desig

faré ser l'inexistible encara perquè 
tinc el poder la ràbia la necessitat
i les coses somiades entre braços d'herba
m'han permés a vegades d'arrelar en les roques
malgrat que no hi ha genètica soluble en elles

faré ser a l'hora dels rellotges precisos
l'alenada de foc sobre els cabells de gel 
hi haurà rius que ompliran de crostes els barrancs 
és farà una hemorràgia de candaus mai vista 
un any qualsevol dels que acaben en set

aleshores s'entendran els girs i les equacions
la incògnita apareixerà de darrere la cortina 
vestida de noces amb un ram florit de cartes i daus
amb olor de suor en el moment de l'èxtasi
amb les ungles rosa de l'emperador
i escriurà amb una ploma viva i bategant:

el llamp de les coses somiades!

la bel·ligerància prèvia

he pulled himself up to his full four feet
and pointed skyward with one crooked finger.
Leroy Cardwell 


n'hi hauria d'haver prou amb el palpit
dels batents del balcó
                                      la convulsió
de cristalls fràgils a l'eco de l'orgasme
el batec dels arbres joves que acaba 
fent vibrar la punteta de les fulles
el punt zenital de brillantor d'un far 
a partir del qual davalla la llum
sobre tots els capvespres del planeta
la salvatge poc discreta unflor impúdica
del òrgans musicals dels sexes nostres
el cor entre un esvoranc i un abisme
agafat fràgilment a banda i banda
pel desig de cridar i batre les ales
l'honradesa rajant per un forat 
rodó amagat en un lloc que canvia
la pell viva amarada de suor
sota una llengua freda de soviet
el desig oferit en sacrifici
al déu cruel que amaga els cossos celestes
rere el truc dels eclipsis i les boires
l'escomesa brutal que té l'aigua dels wàters
les capitals europees bressol 
de tots els cultes i de cada crim
l'origen dubtós de la caritat
l'al·lucinant descoberta a l'espill 
de la cara d'un xiquet atrapat 
a dintre meu i sense escapatòria
a l'instant obscè i groc de l'enveja 

(has notat la marca de cadascú
dins d'un eix Xy de coordenades)

el moment on tot succeeix i no

coragredolç

Perquè certs dies simplement no sóc capaç o no puc o no en sé,
i certs moments no em són capaces o no poden o no en saben,
i entre tots fem camins de laberint i ponts que duen a fossars
i és territori minat per on camina el senderi.

O tot és fum i boira i núvols i els camins són aplanats,
el laberint està resolt, els fossars fulls of gira-sols
i em ve gana de cridar, d'explotar els camaleons que m'atrapen les textures:
arrecerar de totes formes el desig sota una ala i mirar-lo des de dalt?

(Fela Kuti saxejava les roses verges de la city des del meu cap,
els llamps penjaven del cel sense desaparèixer:
eren les venes per on bategava el somni nocturn.)

(La música d'un transitor s'escola per una canal de desaigüe i tanco dos ulls).

(En el primer revolt d'una cançó tradicional africana una negra
nit m'ha donat la mà i m'ha llegit les línies:
ha dictat profecia sota la pluja brillant). 

-La nota deia que-
menjaré gripaus. A dintre meu, s'esdevindran prínceps
perquè una part desconeguda meva els sabrà besar com.
Es faran grans a poc a poc, recuperaran la forma i,
mentrestant, jo aniré perdent la carcarcassa d'ara.
Un dia, un dels prínceps farà desaparèixer l'última resta
del que em coneixeu. I ja no seré aquell jo. Ni cap altre.
El món seguirà girant.
I em quedaré amb les ganes d'haver escrit un bon poema.
I de tot.

Un vaixell carregat de llavors solca erràtic l'univers

La resposta és SÍ i m'hi abocat massa
a l'abisme del SÍ. Tant que encara no fondejo.
Però és vitaja densament a través del SÍ.
Com creuant un estiu de somnolència espessa
sense voluntat ni d'alçar un dit per endur-se'l a la boca.
Viatjant a través del SÍ, un, coneix el NO.
I el NO és un mirall vist amb ulls d'un altre.
I el NO és l'altre nostre jo que dóna vida.
He fet nàixer moltes vides en el SÍ. El SÍ és la gran mare
de totes. És facil crèixer en el SÍ.
Però l'única llavor que pot viure és la que germina en el NO.
El SÍ és el foc robat on es forja la gran pedra.
El NO és un abisme?

l'últim sopar de l'artista pobre

l'últim poema amb d.n.i.

sóc l'única fulla que no ha caigut d'un arbre

sóc l'únic arbre que no han arrencat de l'hort

sóc la veïna amb finestra des d'on es veu l'arbre

sóc la cortina que s'obre al dematí per mirar si la fulla cau

sóc la llum reflexada a les ulleres del nen que sent obrir-se la cortina i es gira

sóc l'ocell negre i menut que veu el triangle des de dalt i fa un piu pel nen un per la llum i un per la fulla que cau

sóc un vent que passava

sóc més amunt i llunyà l'accident aeri de l'avió que algú no agafa perquè una baralla amb una dona el fa fer tard a l'aeroport

sóc el perill i la por i el desig quan s'ajunten i tremoles

sóc a la mateixa hora el fil groc que cus les intencions

sóc el lloc on tot succeeix

sóc el botó lluent que sobresurt de l'uniforme colgat a la platja

sóc el nen que arrenca el botó i el posa al capdamunt d'un far de sorra i somriu

sóc la primera imatge clara del somni en despertar

sóc la mà deixada anar d'una mà i la mà que encaixa amb la natura de les mans

sóc l'altra mà esperant darrere l'esquena

sóc la flor que subjecta la mà 

i les abelles de l'estiu

i tu, què seràs, ara?

la nit de sant josep a barcelona aquell any de la lluna bova

Fes per mantenir la ment pura, perquè l'home es converteix en allò que pensa.
Mailtri Upanishad

Al matí he apujat la persiana i he trobat la primavera 
amorrada a la finestra de cristall i 
pel túnel mínim d'un forat que hi ha en el marc 
ha xiulat l'airet que ve de lluny i he recordat 
la llum definitiva i groga i he sabut 
que aviat hi haurà ocells petits i nous 
com els estranys estels de color lila que cauen al desert i uns anys 
després neixen arbres que només duren un dia sí però 
la seva ombra la troba un caminant i li salva la vida.

Al migdia he travessat l'estació de l'any i he tret el cap a la ciutat i
he alçat la vista i mirava lluny i 
sense núvols el cel no es replegava com abans no el cel era 
el cel de quan jo era petit un cel blau que ofenia els ulls on 
m'empeçaven a créixer el primers ocells i he pensat on eren si 
eren vius si algú els tenia una noia si el cel els engolia cap endins o els donava
un blau més suau per fer-los respirar i els amollava.

A la nit he vist la lluna i m'ha semblat un gran cigró i m'han eixit les ales
i he partit a picotejar-la.




dibuixar paraules no és fàcil

 Le ciel était seulement un peu plus foncé et plus haut.
René Daumal

Arreu, pertot, grutes invisibles s'enfilen
per dins dels ventres de la roca.
En llocs més concrets, els animals
segueixen els senders vorejats dels grans arbres
que s'agafen les espatlles i es sacsejen
i, al món de sota els peus, cada buit té un equivalent en la matèria.
Però això, a l'inrevés, no passa;
llavors, és la vida i són els actes: anem fent el nostre buit
per encaixar-hi bé un dia. 
Conec un home; un home que s'intuïa en totes les coses.
Era un home que encara necessitava dades, empirismes, certificats de fe,
i li calia veure per creure que veia.
I un dia, l'home va veure els mentiders banyant-se junts.
Quan li van dir "hola" es va quedar cec de naixement, perquè,
en aquell moment de la fosca, vegé la llum i, de lluny, vingué al món.
El cel era una mica més obscur i es trobava més amunt.
Sota la inacabable bóveda nocturna, tancà els ulls de dins
-que són com els llums oberts de les habitacions de les cases
quan fa sol a fora- i veié el silenci:
La contravolta de cel es girava com un pop
per callar a la definitiva. 
I els profetes on eren? -pensà en ells. I els científics, 
per què no mesuraven déus improvables i els feien existir?
Trobà una veritat, que només es veu entre entre nosaltres i l'espasa,
i no diu res, ni fa soroll. En té prou amb ser-hi.
I davant seu, un, no hauria de dir res, perquè les paraules són com les clofolles 
de cacau que es deixen caure sobre la taula, 
fora del plat, havent acabat de menjar.
En silenci, arreu, pertot, grutes invisibles s'enfilen
per dins dels ventres de la roca. Conec un home
que fa el seu buit cada dia per encaixar-hi.

la volta al món

Són, per a mi, els mateixos dies:
No és necessari fer totes les divisions de temps,
sinó per calcular-ne unes altres de futuribles. Però
tu podries afirmar que són útils
aquests desmembraments sols per constar en acta?
Un, pot dir: 3 del 10, i cercar el registre que li cal,
però, per a què? L'àmbit és restringit als estrangers.
Tu, per exemple, qui no ets encara,
però que a partir del 23 de l'11
vas ser a través de molts universos, tens permés entrar,
retocar, inventar nous subratllats, manipular dates inútils i escriure'm
o esborrar-me... Podries fer-ho
si tornessis amb les teves ales blanques a través dels temps,
com desitges.
Tornar a SER, recordes?
Et vaig trobar en una àrea de descans del viatge,
però ja et coneixia.
Venia de molt lluny en totes direccions i tu, quan eres,
duies el mateix vestit que identifica la nostra estirp.
Ara t'espero arribar sota qualsevol forma
perquè tot el que registri
acaba en tu i torna a nàixer.
Encara ets el vent de fulla d'afeitar
que fa talls nets a la natura
durant els viatges a través del Tot,
i jo, la unitat resultant de cada una de les divisions:
Petites veritats afillades, registres inútils.
Memòria de memòries d'un sol moment que
dura tots els temps.

no escric poemes d'amor


una explicació podria ser que en esclatar l'univers al començament
entre la llum i la ferralla que després serien totes les coses
un trosset tallant d'alguna cosa que no lliga amb la matèria
es va colar entre una probabilitat de nosaltres i aquests dies que vivim

una alenada de foc vingut d'un lloc fosc i sense so semblant a la forma 
de la vibració emocional que no va triar la nostra afinitat per existir
degué trencar una fila índia de cosetes de plàstic que volien ser el teu amor
quan em coneixeries uns milions d'anys després

(una pedreta-al-costat-de la-vida-en-general 
que passava per allí seguint l'airet com sempre
s'assemblava molt a mi i ja et volia

i tu nasqueres d'aquest desig i vas ser moltes indefinicions
fins que en unes altres hores vesprals em vas conèixer com en els vertígens del principi)


abans d'això no va passar res, si tu volguessis.

fona mental

Les abattoirs sont à 6 lieues de la ville
C'est moi qui ramène les bêtes signantes, le soir, tout le long de la mer
Et quand je passe les pieuvre se dressent en l'air


Blaise Cendrars

Vull dir-vos unes coses:

la primera, la ràbia de gos a punt de ser atropellat vora un camí perquè el conductor de la joguina fràgil ha pedut el control
i ha fet saltar múltiples flors
per sobre els desitjos animals;

la segona, les punxes: parlo de les punxes invisibles que separen cadascú d'un dolor individual i concret impossibles d'esquivar
il·localitzables i amatents;

la tercera, el viatge debutant a la muntanya russa en obres; penseu sinó, en un ull d'huracà ensangonat i desitgeu volar
aferrats a les potes dels ocells intermitents;

en petició, voldria que us treiéssiu les mans dels ulls, l'esparadrap de la boca, les creus del coll, les carteres de la butxaca, l'amor de la nevera, el desig de la llàntia, la veritat del cos
i ho exposeu públicament;

digueu que, això, sou vosaltres
en essència,
volàtils i secrets,

tal  vegada
allò que no us heu tret.

un arbre neix a la terra dels incendis

deixaré forats i hi haurà un trànsit invisible
aixecaré murs i educaré coloms
tota l'energia que consumeixi haurà estat creada abans per mi
tindré línia telefònica amb les pedres (sàvies, sàvies pedres!)
aniré a tot arreu escampant-me com l'aire que mou el núvol que potser mires ara mateix
i en mirar-lo evoques coses indesxifrables
seré l'alfabet inèdit i incomprensible
el canal entre els fenòmens i la ciència
parlaré una sola llengua de gestos
això si encara em queda carn
i diré mentides
atacaré a qui més vull amb els ferros freds del sarcasme 
fins a imposar-li una intuïció del plor
trencaré vidres fustes i totes les matèries que poden posseir-se
car el meu desenllaç no serà sinó sobre un color concret que tinc al cap
només possible si tu
i ja saps que em refereixo a TU
vols 
omplir els forats que he anat deixant
i dirigir el trànsit invisible
posar escales als murs per arribar més alt
i guanyar-te la confiança dels meus ocells
alimentar la força del meu motor d'energies
i consolar una pedra quan estigui cridant
i sobretot
reconèixer-me quan miris aquell núvol
perquè hauràs trobat el sentit d'allò que evoques
hauràs aprés la llengua i els gestos per explicar els teus fenòmens
de símptomes incomprensibles que la ciència no et respon
i ja no seràs carn
per això les mentides que et pugui dir
actuaran en tu amb tot un altre ordre de coses naturals i noves
i ja ningú no et podrà posseir 
concreció de coses volgudes
desitjos acomplerts
últimes voluntats de la matèria

it's just a ride

i més potser que un animal d'ullals de maduixa
mosegant-te l'acidesa del coll amb dolçor,
l'arraconar condicions massa humanes,
feridores, fustenques i aterradores,
esdevindria el dir MENTIDA
i sentir una closca d'ou esquerdant-se,
perquè mentir és la forma més despreocupada
de ser imbècil.
perquè cada imbècil arriba just 
a la sola que les gosses pixen.
i perque aquí escric jo,
no tu,
i trepitjo en fals quan jo vull.

...o (obra inacabada) no?



mai

Dec la ració

He arrencat l'espasa de l'enclusa
i ni estava rovellada
ni un raig de llum potent
s'ha posat sobre el meu cap.
L'espasa era una espasa
com han de ser les espases:
pesava com una espasa
i lluia com una espasa.
Però cap llegenda deia res
de cap espasa ni cap pedra
ni cap príncep ni cap regne
ni cap poble idolatrant el rei
ni cap princesa aparaulada
ni cap mag de barba blanca
ni cap guerra amb els qui no
han pogut arrencar l'espasa.
Una espasa és una espasa
i jo n'he trobat una
enclavada en una enclusa.
L'he treta i la duc posada.
I m'agrada portar-la.
I segur que ella prefereix
estar amb mi que 
enclavada en una enclusa.

Camino sense entrebancar-me:
no hi vull caure a sobre.
Una espasa és una espasa
en qualsevol circumstància.
 
Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons