l'últim sopar de l'artista pobre a 13.4.11

l'últim poema amb d.n.i. a 6.4.11

sóc l'única fulla que no ha caigut d'un arbre

sóc l'únic arbre que no han arrencat de l'hort

sóc la veïna amb finestra des d'on es veu l'arbre

sóc la cortina que s'obre al dematí per mirar si la fulla cau

sóc la llum reflexada a les ulleres del nen que sent obrir-se la cortina i es gira

sóc l'ocell negre i menut que veu el triangle des de dalt i fa un piu pel nen un per la llum i un per la fulla que cau

sóc un vent que passava

sóc més amunt i llunyà l'accident aeri de l'avió que algú no agafa perquè una baralla amb una dona el fa fer tard a l'aeroport

sóc el perill i la por i el desig quan s'ajunten i tremoles

sóc a la mateixa hora el fil groc que cus les intencions

sóc el lloc on tot succeeix

sóc el botó lluent que sobresurt de l'uniforme colgat a la platja

sóc el nen que arrenca el botó i el posa al capdamunt d'un far de sorra i somriu

sóc la primera imatge clara del somni en despertar

sóc la mà deixada anar d'una mà i la mà que encaixa amb la natura de les mans

sóc l'altra mà esperant darrere l'esquena

sóc la flor que subjecta la mà 

i les abelles de l'estiu

i tu, què seràs, ara?