DESPRÉS

Tornaré a nàixer sense cor,
sempre al mateix univers,
sempre amb el mateix cap,
les mateixes mans,
potser mudades de color,
però ni això no em consolarà gens.

Seré cruel i solitari
i menjaré serpotes
i insectes crus.

No parlaré amb ningú,
sinó en llenguatge d'insectes
o de serpotes despullades,
amb paraules que viuran i riuran malgrat jo mateix.

René Daumal, "Après"; "Le Contre-Ciel."

Traducció d'Eduard Carmona

Complanta i despedida (a la francesa)

Tant donne on qu’emprunter convient
F. Villon

Si és veritat que hem fet el cim
parlant mil llengües d'una sola cara
i hem hagut de tornar salivant
perquè ens mentiren amb la falta d'oxigen

Si hem sabut que la memòria i el present
es repel·len com les fitxes dobles del dómino
i hem tocat el marbre i era fred
i era més hivern que una pedra partida

Si hem posat l'orella a la paret
i hem sentit el nostre amor amant
i les estacions han rodat vertiginoses damunt nostre
i en despertar duiem sorra a les butxaques

Si els amics els hem perdut perquè no hi eren
i els ocells ja no fan niu perquè es fa nit massa d'hora
i quan hem sortit a apedregar la lluna perquè era massa aguda i tallava la fosca
hem vist caure un tros de sang quallada per una esquerda del cel
i era el desig

si hem sentit bategar campanes duríssimes i contundents
i una mà ha esgarrapat una pissarra
i hem estirat tant els braços que s'han arrencat del tronc i han sortit disparats i algú que passava hi ha posat branques als forats per substituir-los

si en un pis de Barcelona una bombeta s'ha fos per no il·luminar una escena massa trista tot fent que no existís

aprén bé amiga que

la suma dels factors ha fet canviar l'ordre del resultat de les coses imprevistes

allà i a la llavor

Souviens-toi que l'amour triompha quand elle et toi vous sûtes vous soumettre à son feu jaloux, priant de mourir dans la même flamme.

Mais souviens-toi qu'amour n'est de personne, qu'en ton coeur de chair n'est personne, que le soleil n'est à personne, rougis en regardant le bourbier de ton coeur.

René Daumal

Arribà un dia
o mig
un moment
un vol d'ocell que tallava l'aire
com una idea
i res ja no era.
Tot sinó ancorat
com brins d'herba malaguanyats
entre dents equines
per un sol punt brillant
o aparença de fulgor
que resultà un cadàver radioactiu.
Però els homes tridimensionals
són manobres d'un destí elevat
preparen les viandes del dinar
paren taula i s'esborren.
I la resta
interrogants que palpiten
hem de saber reconèixer 
aquest dia pel color groc
de les coses desaparegudes?
Aquest moment és 
a punt de trencar-se.

En naixeran abelles.


com ençà: ment i caos

Límits del principi
És cert que no veiem enderrocar totes les cases d'un poble amb l'única intenció de reconsruir-les i fer-ne els carrers més bells; sí, en canvi, molts enderroquen les seves per tal de reconstruir-les, i fins i tot algunes vegades estan obligats a fer-ho: quan estan a punt de caure o bé quan els fonaments no són prou ferms.

R. Descartes


la decisió de nàixer 
com abans de la fosca 
quan era fosca 
la ventisca anunciadora 
que a les palpentes 
d'atzar crues 
revertia sobre la sort 
l'ombra 
més la sort dringava viva 
de sotamà 
i naixia a la llum abocada
l'explosió viva
de la supervivència
al marge 
com un saltamartí
urbà
de rural umbilicalisme




 
Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons