la passa llarga

I, perdent peu, vaig caure al fons de mi mateix.
Blaise Cendrars

La nit primera del somni tendre,
l'infant que era somià les màgies i,
en veure'n tantes de diferentes,
tantes potingues, tants flascons,
se m'inflaren els collons
i, empès per l'emergència,
vaig entrar a l'adolescència

I no era fàcil, que el pinyol
de la xicalla el portava atravessat
a l'entranya i falcat al ganyot,
i ja no em deixava dormir!

Tan las em trobava
(i en un estat desconegut)
que, amb l'ull tirat al tub 
calidoscòpic que tenia més a prop,
vaig forçar-me a imaginar, però 
a fe dels deu que, a la retina,
s'agafaven de la mà com la lletra de l'escola,
se m'escolà l'epoca de plorar
i la d'aprendre a caminar
d'una sola tacada.

Una boira fineta em va fer de cordill:
vaig pensar que si algun dia
se m'acudia de tornar
després de creuar els espills,
només calia que recuperés el fil
i es desfaria la marrada...

Però aquí la vaig errar: 
la madeixa era trucada
i vaig haver-me de quedar.

2 comentaris:

montse veses i ferrer ha dit...

és diferent Eduard, m'agrada! visca la madeixa! gran paraula!

eduard ha dit...

Gràcies, Montse!

 
Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons