l'escena del sofre



A la dona, s'hi va net. Com batejat.
I se'n torna brut. Com de la mili.
Blai Bonet


M'agradava a l'hora de les fosques simultànies
desplegar ràfagues de llum: obria al màxim els braços,
i pels passadissos de les cases que he estimat
s'escampaven lentament petites figures humanes
de la mida d'un peixet, brillants, acompassades.
Sabien trobar els racons obscurs de la vergonya
i els amagatalls precisos de les innobleses, i s'hi quedaven
il·luminant-los, mostrant-ne l'estructura oculta.
Aleshores, jo aprofitava i repassava l'inventari,
i aprofitava i netejava les parets,
i aprofitava i obria les finestres i deixava entrar les fulles
que queien dels arbres d'altres racons o jardins que ja
havia apuntat i repassat en d'altres inventaris,
i aprofitava i passava el palmell obert de la mà
pels cristalls esmolats que creixien en alguns mobles
i deixava brollar de la carn oberta una sang calmada i brillant i que toqués terra
i el taqués, i tot seguit trepitjava amb els dos peus les taques que quedaven
tot saltant-hi a dintre, i més tard aprofitava per estripar els inventaris antics
i, mentre, les petites figures humanes escampades, agafades de les mans,
es tornaven més incandescents i radioactives i desacompassades,
i amb un gran esforç final esborraven les imatges dels fracassos,
feien públics els amagatalls, traçaven unes línies noves als plànols de les cases dels amors
i desapareixien.
I emmig d'un silenci fresc i net, jo tancava els braços, renovat.
I al retrat de Dorian Gray hi feien niu rates.

3 comentaris:

montse veses i ferrer ha dit...

Bé Eduard, bé!

Anònim ha dit...

Ets un MONSTRE (en el bon sentit)

alba camarasa ha dit...

esptectacularíssim

 
Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons